Blog de la Colla Dansaire Picacrestes del Prat de Llobregat creada l'any 2011 i que recupera danses tradicionals del Prat i balla danses tradicionals d'arreu dels Països Catalans
El Costumari Català de Joan Amades explica que les colles del Prat, de retorn de la capta de Carnaval, feien el ball de la Creu al voltant d’una creu de terme de pedra avui desapareguda. Era un ball alegre i esbojarrat fet en rodona.
Seguint la música anotada pel mestre J. Tomàs, pel Carnaval de 2015 la Colla Dansaire del Prat Picacrestes vam reconstruir el ball i incorporar-lo a la cercavila de la Dansa de Carnestoltes que fem el dissabte de Carnaval al matí.
Es balla en rotllana i una de les persones del ball gira en direcció contrària dins del cercle portant un porró, i marcant el pas que ha de seguir tothom. En acabar la melodia se situa al centre del cercle i beu del porró tot girant sobre sí mateix, per donar el porró a algú altre i tornar a començar el ball.
El passat 19 d'octubre vam rebre la visita d'en Joan Ribas, dansaire que de molt jovenet havia ballat balls de bastons del Prat. Ens va ensenyar dos balls que hem incorporat al repertori de balls de bastons pratencs recuperats! Ha sigut un gran honor i ens ha fet molta il·lusió! Seguim amb la tasca de recuperar i difondre les nostres tradicions, apunteu-vos a la colla per a fer-la possible.
L'Arboç, al Penedès, té una llarga tradició bastonera i la dada documental més antiga data de l'any 1770, tot i que això vol dir que encara són més antics. El ball més carismàtic del repertori bastoner arbocenc podríem dir que és el Xotis, el més esperat i aplaudit a la Festa Major. Com tots els balls penedesencs es balla força ràpid i saltat.
La Colla Dansaire Picacrestes vam estrenar el Xotis de l'Arboç l'abril de 2016 a la Festa de la Dansa del Prat.
La bolangera, és un dels balls més populars, es troba profusament per tots els dominis de la llengua i presenta un gran nombre de variants; melòdicament totes recorden un mateix motiu original, i coreogràficament totes es divideixen en dues parts: una d’elles, inamovible, que consisteix en una rodona o ball rodó, i l’altra, de moviments molt diferents, en els quals radiquen les variants.
Aquesta dansa la podem també classificar, a l’igual que el Contrapàs, el Ballet i el Ball Pla, de les més esteses pel territori i de les quals se’n troben mostres al Pallars, el Penedès, Mallorca, el Solsonès, el Barcelonès, i aquesta que és de l’Alt Empordà i més concretament del poble de Roses.
El seu origen genèric el podem situar cap a l’Edat Mitjana essent les seves precursores la Carola i la Branda, o sigui el Ball Rodó que tant de crèdit i extensió assolí en les darreries del Segle XV.
Es tracta doncs d’un ball molt antic al qual s’ha aplicat un nom modern. El nom és francès de quan la dominació napoleònica que li canviaren el nom i des de llavors que se l’anomena Bolangera. El nom és francès, però la dansa és ben catalana.
Aquesta bolangera és la que feien els mariners o pescadors del poble de Roses, essent una de les variants més boniques que es coneixen degut a les diverses figures de què consta, i que en total són 10 de diferents.
La bolangera acostumava a ésser el primer ball que es ballava en les ballades de plaça, no pas aquesta de Roses que es ballava darrera del Ball de Nyacres, d’aquesta mateixa població, i no hi ha data assenyalada per ballar-la; es feia quan es creia convenient, per la festa major, el carnaval, etc., però sempre com hem dit després del Ball de Nyacres, mai abans. La Colla Dansaire Picacrestes incorporà aquesta dansa al seu repertori a la Festa de la Dansa d'abril de 2016. La descripció és de Carles d'Abàsolo i Hernández i la informació ens l'ha facilitada l'Esbart Català de Dansaires.
Durant la primera meitat del segle XIX el contrapàs sofreix una davallada, i es redueix el nombre de les seves representacions. Al mateix temps, l'última figura del contrapàs agafa personalitat pròpia i substitueix el contrapàs mateix. Aquesta primera versió independent s'anomena sardana curta, té una forma musical de vint-i-quatre compassos amb una extensió melòdica definida i fixa que no representava cap dificultat pels balladors, que repartien de forma igual els passos a totes les sardanes.
La sardana, amb les seves peculiars característiques coreogràfiques i de comptabilitat i distribució dels passos, venia ballant-se des de temps immemorials a l'Empordà i comarques gironines veïnes, diferenciant-se tan sols de la forma actual en què, mentre en aquesta les dues parts fonamentals, «curts» i «llargs», consten d'un nombre variable de compassos -dins d'uns límits prudencials- en la seva forma coreogràfica primitiva els «curts» constaven sempre de vuit compassos i els «llargs» de setze. En el seu aspecte musical aquestes sardanes estaven constituïdes per dues fases de vuit compassos, en compàs binari compost, que es repetien, donant així lloc coreogràficament a dos tandes de «curts» i una de «llargs». En total, sumades totes les repeticions -l'ordre i nombre era idèntic a l'actual- aquestes sardanes constaven de noranta-sis compassos i la seva durada no arribava per tant als dos minuts.
La Colla Dansaire Picacrestes vam incorporar la Sardana Curta al nostre repertori, utilitzant la música de la Sardana Curta dels Cavallets de Sant Feliu de Pallerols.
Els balls de bastons de Ribes estan documentats des del 1876, però ja s'esmenten aleshores com un ball molt antic. Se sap que acabada la Guerra Civil, les músiques dels balls van canviar per les del ball de bastons de Sitges i Vilanova i la Geltrú, però la coregrafia dels balls es va mantenir.
Al ball de Les Creus el ballador pica posant els bastons en forma de X al bastoners del costat i després amb el del davant (la parella). La música és "la Boja" del ball de bastons del Garraf. El Patró és el següent: creus amb el costat, creus amb el davant, passar, creus amb el costat, creus amb el davant, rematar...
Aquesta dansa ens la van ensenyar els Bastoners del Montserratí.
A
la majoria de les confraries del Roser de pobles de tot Catalunya el
ball de Majorales era una cosa ben corrent i àdhuc constava en
les obligacions de les majorales com el cas d'Ulldemolins, junt amb
les cançons de pandero.
Els
majorals i les majorales gaudien de gran estima popular, iniciaven el
ball de la Festa Major, participaven en els esdeveniments familiars
del poble: noces, batejos i primeres misses. A l'ombra d'aquestes
confraries van néixer les cançons de pandero. Aquestes
cançons són les arrels de l'actual Ball de les
Majorales del Roser d'Ulldemolins. Aquest ball té aire de
jota, amb compàs 3/8. Es balla per parelles sense que mai
formin cap figura. La melodia, interpretada per cobla o gralles, té
una frase de dotze compassos, seguides de dues més de vuit. El
conjunt es repeteix quatre vegades.
Ballem
la versió de la jota de majorales que ballen actualment els
membres del Ball Pla de Vilafranca del Penedès, que també
l'acompanyen de gralla.
Ball
de ritme viu i tonada alegre. Una part de ball rodó, sempre
igual en totes les variants d'aquest ball, que són nombroses,
i l'altra part molt diferent segons els llocs. En conjunt és sempre molt animat i graciós. La invariabilitat de la primera
part ballada en rodona en totes les variants, sembla ésser
inici d'origen molt antic; és molt probable que la Bolangera
sigui la continuació dels antics balls rodons, els quals, com
el nom declara, eren a base d'una gran rodona de la qual es desfeien
els balladors en un moment donat, seguint la tonada, per a fer
algunes senzilles figures i tornar-se a agafar en rotllo altra
vegada.
Es
balla als dos vessants de la serralada pirinenca.
Ballem
la bolangera del Pallars apresa de la secció juvenil de
l'Esbart Folklòric d'Horta. En Pau Rumbo n'ha adaptat la
música per a gralla.
A
Abrera hi hagué una colla de ball de bastons que ballaven
balls de Vilanova, a banda de tres balls propis que eren El Garçot,
el Ball Nou i el Ball Rodat. La colla va desaparèixer, però El Garçot i El Nou els varen ballar els Bastoners de
Martorell, i així és com han arribat fins avui.
La
música del Nou d'Abrera és d'autor desconegut, i la
partitura fou trobada en un bagul de les golfes de la casa d'en Josep
Sala, a Abrera, i l'Ester Martínez i Dies en va fer
l'arranjament per a gralles.
El
Nou d'Abrera ens el van ensenyar els Bastoners del Montserratí, i vam tenir un especial interès a incorporar-lo al nostre repertori pel fet de ser dels pocs balls de bastons que tenim propis del Baix Llobregat.
El
Ball de Sant Ferriol
és una dansa
coneguda arreu de Catalunya
i que és cantada i ballada des de molt antic, sobretot en
ambients agrícoles.
Va
unida a una llegenda,
la de sant Ferriol
de Viena: La llegenda de Sant Ferriol diu que, el tal Ferriol era cap d’una colla de bandolers de la vila de Besalú, a la comarca de la Garrotxa. Tenia el costum d’anar a la taverna després de robar, i una vegada havia begut força vi, feia juguesques amb els altres bebedors a veure qui mantenia millor l’equilibri.
Malgrat la seva, diguem-ne “professió”, Ferriol era molt creient, i sempre anava a confessar-se després de robar. Fins que un dia va decidir practicar de veritat la fe cristiana i deixar de delinquir. A l’intentar també convertir els seus companys lladres, el prengueren per traïdor i van decidir matar-lo. El van enterrar sota una bóta de vi de la taverna, que, des de llavors, no es buidava mai.
Un dia el taverner, estranyat, el va descobrir enterrat allí i es va adonar que en Ferriol tocava amb la punta del dit la misteriosa bóta. Des d’aquell moment en Ferriol es convertí en Sant i diu la llegenda que els companys de la taverna li dedicaren un ball per agrair-li el vi que mai no s’acabava. Actualment Sant Ferriol és considerat el patró dels lladres.
És
per aquest motiu que la dansa es balla amb el dit enlairat.
Ballem
la dansa tal i com l'ha recuperada l'Esbart Català de
Dansaires, però fent dues voltes a l'inici de la
tornada en lloc d'una de més lenta. La vam incorporar al repertori des d'un bon principi, i el fet que segui senzilla de seguir ens permet convidar la gent a sumar-s'hi.
Per festa major i potser altres dates assenyalades com Sant Isidre al Prat de Llobregat hi feien el ball anomenat del Tortell, en el qual podia prendre part tothom qui hagués adquirit un dels tortells que eren posats a la venda. Algunes fonts ens diuen que els ballaires havien dansat amb un gros tortell penjat a l’esquena mitjançant un mocador blanc de seda lligat al coll, i d’altres fonts, que les balladores es penjaven el tortell al braç. El que és clar és que, acabat el ball, cada parella es menjava el seu tortell. A més dels tortells, també s’havien venut rams que eren regalats a la parella de ball.
La Colla Dansaire del Prat Picacrestes va reconstruir aquest ball amb l’ajut de la Montserrat Garrich de l’Esbart Català de Dansaires i el balla la tarda del dissabte de Festa Major a la Plaça de la Vila des de l’any 2011.
El Patatuf és un ball que s’extén per les comarques entre Barcelona i Tarragona en diferents modalitats. Es tracta d’una dansa que es ballava en moments festius com festes majors, Carnavals o fires, i servia per a conèixer gent, ja que consisteix en una curta coreografia que es va repetint tot canviant de parella.
Al Patatuf del Baix Llobregat es disposen les parelles en rotllana. Primer fan un picament de mans per després puntejar al davant i el costat, per després els nois fer voltar les noies a banda i banda i finalment fer un gir per anar a buscar la parella següent.
Des dels seus inicis la Colla Dansaire Picacrestes ha incorporat aquest ball al seu repertori tot convidant tothom qui vulgui a ballar-lo, amb l'ànim de fer més propera la dansa tradicional a tothom.
La pavana és una dansa cortesana apareguda a Europa pels volts del 1525, originària possiblement de Pàdua i que va estar de moda en molts països durant tot el segle XVI. Generalment de ritme binari i pausada, era una dansa de cerimònia o d'introducció a altres danses, sovint la gallarda i en menys ocasions el saltarello, amb els quals contrastava tant en tempo com en mètrica.
Els balls de bastons que s’anomenen pavanes es caracteritzen per què en un moment donat es pica a terra, de tal manera que es fa una reverència o homenatge a algú a qui es dedica el ball. Els balls de bastons de Vilanova apareixen documentats per escrit el 1771, i és de suposar que es ballaven de molt abans. La pavana de Vilanova es balla de forma pausada com és costum de ballar els balls de bastons en aquesta població. A la Colla Picacrestes ens van ensenyar a ballar la pavana de Vilanova membres de la Colla Bastonera del Montserratí.
Al
Prat s’hi ballava la dansa del Carnestoltes fins a mitjans del
segle XIX. Entre el 1900 i el 1902, la colla Els Bajarts la va
recuperar i, posteriorment, l’any 1952, se n’efectuà la
restauració. Es va encarregar la instrumentació per a
cobla de la dansa al reconegut Mestre Manuel Oltra, i van interpretar
el ball l’Esbart Montserrat i l’Esbart Colla Petits Pratencs,
durant els actes de Festa Major de 1952. Posteriorment, l’Esbart
Català de Dansaires, en la seva feina de recuperació de
danses tradicionals catalanes, dedicà una sessió a
aquesta dansa ajudant així a que fos incorporada per diferents
esbarts al seu repertori habitual.
El
recull folklòric de Joan Comas i Vicens explica que una collada
d’homes sols, formada per 18 o 20 ballaires, recorrien a l’estil
d’una cercavila totes les masies de les rodalies del Prat el
diumenge de Carnaval, al so d’un flabiol i un tamborí, tot ballant
i fent recapta. El dilluns, les ballades i recapta les feien pels
carrers i places, davant les cases de les famílies "importants",
i el dimarts feien una dinada amb el recaptat i seguidament
organitzaven un sarau.
Pel
que fa a la indumentària, vestien espardenyes amb betes de diferents
colors, pantalons negres, camals de cuir amb cascavells, camisa
blanca, faixa vermella i un mocador gran virolat espatllat (per sobre
una espatlla i nuat al pit) i un altre mocador al cap del mateix
color. També duien castanyoles amb betes de colors per acompanyar el
ball.
L'Aida Cortès realitzà la recerca d'informació de la dansa. La Montserrat Garrich de l'Esbart Català de Dansaires ens mostrà la coreografia i la documentació de què disposaven, i dels arxius vam obtenir les partitures. La gravació de la música de cobla interpretada per la Cobla Principal del Llobregat la vam trobar a la biblioteca del Centre de Recursos Pedagògics. I en Pau Rumbo aconseguí la partitura adaptada per a gralla.
Les betes en forma de tres pics o papallona que duien els dansaires de la Dansa antigament i hem recuperat:
Després d’una recerca que durà més de dos anys a càrrec de l'Aida Cortès, en Ferran Pugès i la Maria Marcè, amb l'ajut de la Glòria Casas, contactant amb antics dansaires i els seus familiars així com amb experts en música i dansa bastoneres, es va descobrir que Macià Sans Joanpera, fill de Maspujols (vora Reus), arribà al Prat el 1931 i hi introduí els balls de bastons ensenyant-los als joves que anaven a la Parròquia a fer diferents activitats d’esbarjo. Aquesta colla de bastoners va ser força activa, realitzant ballades i sortides a d’altres poblacions.
El fill d’en Macià, Adrià, aportà unes partitures manuscrites pel mestre Josep Estalella amb les quatre melodies dels balls recuperats. Pel que fa a les coreografies, es pogué parlar amb tres antics dansaires: Aureli Pugès, Màrius Vilà i Jordi Marcè.
La Colla Dansaire del Prat Picacrestes ha recuperat la coreografia de quatre balls: La Somosara, La Marxa, Els Nanos i La Llarga. Les tres primeres tenen una primera part molt similar en quant a música i igual en quant a coreografia, i una segona part on hi ha una evolució diferent. Hem utilitzat la primera peça, la Somosara, per anar caminant i entrar a plaça i sortir-ne al final. En Pau Rumbo ha adaptat la partitura per a gralles.
